El País de les Meravelles

Me'n vaig. Sí, tal com ho he escrit, escassos lectors. No és que tingui en ment un suïcidi, no pas. És només que tinc pensat fer un canvi de dimensió. Canviaré el xip, que dirien. Penso deixar enrere aquesta vida superficial i materialista i anar-me'n al País de les Meravelles.

El País de les les Meravelles és un país lliure, per començar. Tothom pot fer el que li plagui, excepte una cosa. Perjudicar els altres. De fet, ni que volgués podria. Hi ha una mena d'energia que no permet fer mal als altres, ni físic ni psicològic. A mi em sembla just. En aquest país, pots pensar una cosa, i t'apareix del no-res. Ara, quan deixes d'usar-la desapareix, i si més endavant tornes a desitjar-la, et torna a aparèixer. Si allà desitgessis una central nuclear, per exemple, no t'apareixeria. No pots fer mal als altres, i aquest "altres" engloba el país. És un país meravellós, tal i com indica el nom. Us el descriuré perquè us en feu una idea:
Mmm merda. No sé per on començar. Com que està fet dels desitjos dels seus habitants, no puc desciure'l. És inestable, sabeu? Bé, m'hauré d'estalviar la part essencial de descripció.
Total, per què desciure-us un dels meus deitjos?

Nuet al País de les Meravelles.

Aquesta por

Tinc por. Sí, una por discreta, que es filtra per allà on pot. No és d'aquelles pors que veus clarament; és una por diferent. Hi és, és omnipresent a dintre meu, m'envaeix, però no es manifesta sorollosament. És una por constant, hi és sempre. Cada dia, només de despertar-me al matí i de veure les parets cobertes de pòsters de la meva habitació, es manifesta, gairebé imperceptiblement. Per no parlar de quan surto al carrer. Allò ja és com un esclat de terror ocult. De vegades penso que només la percebo jo, que només la sento jo, d'aquesta manera; però m'equivoco. He conversat amb molta gent que ho sent d'una manera similiar, amb petits punts diferents, com és comprensible, però al capdavall, similar.
Les preguntes són un factor que m'aterreix especialment. Hi ha coses que veus, que saps, però les que et planteges en forma de pregunta són misteris sense resoldre, misteris que probablement mai coneixeràs. Són com petites taquetes borroses que et passen constantment per davant i que, com que hi estàs tan acostumada, ja no hi pares massa esment. És només quan et pares a pensar seriosament que et fixes en algunes d'elles. Estan cobertes per una manta polsosa, i de vegades pots aixecar-la i destapar el misteri, però moltes altres, més de les que es puguin comptar, resten quietes, sense respondre a la teva ordre sorda i suplicant.
Més de les que voldries.

Mai se sap

Bé, torno a ser aquí. Es veu que aquesta andròmina avorrida em té enganxada. Així de trist. No m'agrada reconèixe-ho, la veritat. A mi, encara que molta gent ho troba estúpid, em fan por, aquestes màquines que estan tan de moda ara. Només de pensar que poden saber la meva vida, guardar dades meves, controlar gairebé tot el que faig, em fa posar malalta. Penso que al cap hi ha totes les meves dades amb els problemes mèdics que he tingut. A l'aeroport també s'enregistra allà on vaig. Suposo que a l'ajuntament també m'hi tenen. Etc. És horrible. És una manera de tenir un control gairebé absolut de la societat, de no permetre llibertat. I, estranyament, em crea pensaments contradictoris, tot plegat. Em costa imaginar-me una humanitat sense aquestes andròmines, o sense control. Potser seria el Tàrtar en persona. Potser apareixeria la Deessa de la Discòrdia, l'Eris, i formaria el seu Regne del Caos al Planeta Blau. Mai se sap.

Bé, reconec que tenia un relat fet, però se m'ha esborrat. Així que, com que els meus pares tornaran d'aquí un quart d'hora, vaig passant.
Espero que, als navegadors avorrits que passeu per aquí, us agradi aquest intent de blog.